Music is my life!

Avui parlo de color i estètica pastelona… del verd Surf Green… ja que en un parell de dies m’ha aparegut en dos dels meus guitarristes preferits… (i no m’agrada geeeeeeeeeeens)…

Aquest any es porta el verd Billy Sheehan… anomenat “verd surf” Surf Green…

Alguns sabreu que he criticat molt el verd del baix típic d’en Billy molts cops… sempre l’he trobat horrorós (encara que no supera el rosa pastel… de fet tots els colors pastel són horrorosos per mi en guitarres i baixos…). Entre aquest verd i el rosa… jejej quan vam anar al concert de Mr. Big (a la Bikini fa uns tres anyets) per exemple…

Try your very best to hide / A green-tinted sixties mind

Mr. Big – Green-Tinted Sixties Mind

I ara va i auqest any es posa de moda?¿

Sí que van dir que en roba el verd (un verd més maragda) està de moda aquest estiu (jo m’he comprat un vestidet moníssim… ara tinc por que a US no es porti jeejeje).

Al cas; ahir al Facebook de l’Steve Vai vaig veure la nova Jem (JEM70V - Spring2012)… i pam! aquest verd catxumbo… no sé si amb els focus millorarà una mica… i bé, ja sé que l’important són les prestacions i el so… però… amics el color és important!!! (sobretot com parlaré ben aviat en un article que tinc a mitges “El decàleg del guitarrista sexy”).

Steve Vai – Little Green Men

“little green men, they look so funny… funny green men”

I avui, estava mirant el vídeo de l’anunci de Tour de Dream Theater a US (yeaaaaaaah! aquest any els veuré en 2 gires, Europea i Americana). I pam, em surt en John Petrucci (Petruccinator jejeje per cert cada dia amb més múscul i més catxes…) presentant un pedal del mateix color…

Una vegada (suposo que a Musicom Girona) vaig veure l’ampli aquest de Fender (que cada any fan la sèrie especial, el Hot Rod Deluxe es deia?); i horror!!!  a no ser que vagi conjuntat amb la guitarra brrrrr… 

Bé dir que un dels dos Hot Rods  que va tenir en Jordi Carles tenia un verd d’aquell fosc (verd arbre - Emerald Green )  maco maco no era… xD 

Sort que cada any anaven canviant de color ¬¬’ i el segon que es va comprar era blanc… fins que es va passar a la meravella Bogneriana jejej 

I ara que hi penso, també va tocar amb una Bazaga brutalíssima que era d’aquet color… aquella guitarra sonava (deu sonar encara jejej) taaaaan bé… que li perdono el color… recordo que li va agradar molt… i crec que fins i tot li va demanar el preu… ja que és propietat del mateix Rafa Bazaga però no la volia vendre. Jo tenia un dubte existencial… jjejeje el color no em molava gens… fins i tot li vaig  comentar a en Rafa això del color jejejej ai mira, sempre li he tingut mania a aquest color… és un verd gris catxumbo… aaaaaaaai però el so era (és) espectacular! la va portar als últims concerts que vaig anar de la Bazaga’s Band. 

Gràcies per l’apunt Ignasi! (no parlaré de guitarres roses perquè avui estic amb aquest verd… però ja et tocarà el rebre…) Imatge del gran Scott Henderson, també verdejant…

Passi el que passi… per mi aquest verd (encara que el trobo lleig i antiestètic) només m’agrada amb una sola persona… el rei… el mestre dels mestres, qui m’eriça la pell cada cop que l’escolto: Jeff Beck! (la Fender® Jeff Beck Artist Series Stratocaster®)

Cause you know?… love is green… Jeff Beck – Love Is Green

Ah! i com a comentari final destacar que de roba bàsicament només combina amb negre i en tot cas amb blanc… també quedaria bé amb rosa… però…ehem… ejejeje …si es posen un jersei blau pot ser una aberració mortal! xD

En fi amics… avui se me n’ha anat la pinsa femenina cap a l’estètica i el color… però recordeu: la imatge és important! jajaja i el Surf green no afavoreeeeeix!!

…acabo amb en John Mayer… ell té (o tenia) bastant bon gust estètic jejeje no em sona haver-lo vist amb una guitarra d’aquest color… per dir… And I don’t need another kind of green to know I’m on the right side…

John Mayer Trio – Another Kind Of Green - Live In Concert

mmmmm ara no recordo si em deixo algun guitarrista amb una Surf Green sense comentar… si em ve al cap ho amplio!

Com a últim apunt recordeu: el més important sempre és el guitarrista, més que qualssevol guitarra!

Inicialment era un concert ambiciós… els que havien estat nominats a Grammy (només per veure la fila que feien a la red carpet amb esmòquing ja va valdre la pena…) fa un mes… també havien hagut de canviar la ubicació del concert.

Els que fa un any m’havien donat un disgust anunciant la marxa d’en Mike Portnoy… bé de fet el disgust ens el va donar ell a tots…

Inicialment havien de tocar al Palau Sant Jordi (sincerament… en veure-ho molts ja vam dir: “vols dir que l’ompliran?”). I efectivament, van haver de canviar d’emplaçament i passar al Sant Jordi Club.

Quan ho vaig saber (amb un e-mail informatiu de l’organització), em vaig alegrar… la veritat els dos concerts que ja havia vist al Sant Jordi Club havien sonat molt bé (30 Seconds to Mars fa poc més d’un any, i el fantàstic concert, sempre recordat i dealitzat de Porcupine Tree de fa 2 anys).

Cua correcte, vam arribar un quart d’hora abans que obrissin portes i la gent estava tranquila… 20% dones, 80% homes (normal), les edats sobretot dels 30’s als 40’s tot i que hi havia grates sorpreses! vaig veure gent gran (jo sé que seré una iaia que anirà a concerts de rock!!!), i nens amb samarretes de Dream Theater acompanyant als seus pares (hi ha futur!!).

PERIPHERY

Guays, prou bé… la P em sonava a la de les lletres d’Aspid una mica oi? em va fer gràcia!

Tres guitarristes, a destacar el de més a la dreta (el solista) però molt bé tots. El cantant cantava guay (però sonava una mica fluix); n’hi havia un que era el doble d’en Ricard Vives jajaja en serio! ho vam pensar tots!. El bateria tenia poc muntatge, però em molava, feia coses curioses era enèrgic.

DREAM THEATER - El somni

Sé que l’altre cop que els havia vist m’havia emportat un xasco. Sé que són terrenals, que no són déus… Però… eren el meu grup preferit dels 16-17 anys i els tinc super idealitzats.

Hi ha gent que diu que en Labrie és qui més falla… que es mereixerien un altre cantant… a mi en disc m’agrada. I a veure…. ara si el canviessin… és la veu del grup… pobreeeeeeeet! ell s’hi esforça!! Però si, igual que fa 7 anys… en Labrie és qui em va fallar més en directe. Va haver de parlar ell, es notava que s’hi esforçava… és un pobre cantant que sempre ha estat a l’ombra dels músics i això no és naturaaaaal (abans el frontman i el que animava la gent era en Portnoy…). 

Em va molar el peu de micro jejej amb el logo de DT, igual que el faristol d’en Jordan… 

El que em va sorprendre més va ser en John Myung… clar… els greus sonaven… i el sentia molt… toca molt aquest nano! sempre em passava desapercebut! però… aquest cop m’hi vaig fixar molt.

En Jordan Rudess, genial com sempre… encara que sigui taaaaaaaan freak jajaj solos d’ipad, inclinacions i girs de teclat… barbeta de cabra que venen ganes d”estirar… els solos potser molt clàssics pel meu gust… i clar… ja sabeu que si vas amb el guitarrista sempre vols més solos de guitarra que de teclat… La part com light/acústica va ser xuli, la veritat sonava molt bé en Rudess.

En Petrucci en la seva línia, percfecte, solos clavats estudiats, bon so, super correcte, no li vaig veure fallos, no se li movia ni un cabell (per això les fotos no queden mogudes jejejj), seriós, concentrat,… fred. Abans és que m’encantava tot això, però ara… ell segueix igual però jo sóc una altra… Em va agradar que no es notessin massa els cors d’en Petrucci, pobret… no és lo seu…

I… el que em va agradar més… l’analitzat, havia de passar la prova del cotó fluix… el públic el mirava amb recança i l’examinava a cada pas: en Mike Mangini! pobre quanta pressió! convèncer a la gent a cada concert! A mi (sorprenentment) em va encantaaaaar (musicalment parlant). Un gran substitut, un bon solo de bateria, molta tècnica, molt nivell… i un somriure sempre als llavis (té cara de bona persona, ho dic des del documental!). La gent al principi del solo de bateria encara etsava reticent al canvi (jo la primera) però en anar avançant la nit… i el solo… pam! tots a la butxaca, res a dir. M’encanten els tomets petits que li queden sobre el cap (una mica estil Portnoy tot s’ha de dir…), 4 bombos, mil plats i platerets… bateria espectacular!! estava content de formar part de la banda del somni… i també vaig veure que el recolzaven molt tots els companys (en especial en Myung eh! tota l’estona l’anava a veure i a tocar amb ell… potser no parla però és on ha de ser). Porto mesos demanant bombo, bombo, bombo a tot arreu… i… resulta que aquí me’n sobrava jejjeje no estic maaaaaaaaai contenta!

Ara… #missingportnoy igualment… potser més guarrillo i segurament sigui millor bateria en Mangini… però com sempre dic… l’actitud és super important… i en Portnoy em seduïa amb la seva indiscreció, el seu punt de xulillo, els seus malabarismes, i els seus moviments. Sí, el vam trobar a faltar… i no per la música, sinó per la personalitat que desprenia a l’escenari. Un record per el gran Mike Portnoy, tu seeeeeeeempre seràs tu… i encara que tens un gran substitut… ets insubstituïble.

SETLIST

Doooncs potser he de dir una cosa… que pensava que en tocarien més de noves! jejej

Van fer una tria d’una mica de cada disc… jo les voldria totes… i voldria tot l’Awake, tot el Metropolis, i l’Images and words… i la meitat del Falling… o del Six degrees… jejje 

En fi.. suposo que aquí hi entra el tema dramàaaaaaaaaatic… del Dramatic turn of Events del teatre dels Dream Theater… 

Temes que seguuuuuuuur que si toquen temes d’en Portnoy li han de passar el plus… i que per això no els poden tocar… blablabla… temes de separacions, mals rolletes, egos, i… qüestions de divorcis i custòdies de cançons…

En fi… el setlist és el que era:

Bridges in the Sky <- guay per començar, sí! 

6:00  <- destacable.. perquè és la primera que vaig escoltar d’ells a la vida… el primer disc que vaig tenir va ser l’Awake… i el vaig comprar per recomanació de l’Ignasi… sense saber bé què comprava jejeje em van venir moooooltes ganes de que toquessin tot el disc jejeje

Build Me Up, Break Me Down <- em va sorprendre que la gent la cantés tant… se l’haurien estudiat! de fet és el nou single crec…

Surrounded <- m’encantaaaaaaaaa però hi va haver algunes Labriejades que em van sentar com a punyalades al cor… és un dels meus temes preferits de Dream… pel que diu… em va agradar viure-la en directe…

The Dark Eternal Night <- correcte, seguint la línia del Systematic Chaos… no la tinc massa escoltada, pe`ro s’ha de reconèixer que a en Labrie li queden millor aquestes…

Drum Solo <- començava bé, correcte… però va cabar espectacular! res a dir… Gran Mangini! a mi se’m va guanyar a mig solo. 

A Fortune in Lies <- un bon record pels inicis de Dream… curiós que la toquin! “When Dream and Day Unite” em sonava i no l’havia reconegut! 

Outcry <- aquesta és de les que més m’agraden de l’últim disc… sembla que en alguns moments torni enrere, molt més enrere dels últims anys que no em molaven tant… tè reminescències dels Dream Theater que m’agradaven a mi (a mi i a molts…).

Wait for Sleep <- va ser bonica, la vaig intentar grabar però com era el moment tranquilet de la nit… se sentia massa la gent del voltant parlant i comentant els defectes d’en Labrie… xD per mi aquest tema també té significats personals, m’agrada haver-la viscut endirecte.

Far from Heaven <- la cançó que em va captivar més de l’últim disc de bones a primeres… sé que no és canyera ni guitarrera… però… en el moment en que la vaig sentir era la canço que em definia, que m’acompanyava en el moment vital. I li tinc estima. Em va agradar a trio Myung-Rudess-Labrie.

On the Backs of Angels <- a destacar especialment en Mangini, el primer tema que vaig snetir amb ell. A destacar el seu puntet d’aportació versus l’intentar encaixar amb Dream Theater taaaaant com podia (…assemblar-se a en Portnoy sense perdre la identitat).

War Inside My Head <- canya, però aquets tema mai m’ha emocionat… a part d’en Petrucci que mola sempre jejeje guay que l’enganxessin amb la següent. Amb Dream Theater sempre em passa una cosa curiosa, que en sona una sembla que a continuació hagi de sonar la següent del disc jejejej 

The Test that Stumped Them All <- canyera, no és de les meves preferides, però en directe guay!

The Spirit Carries On <- la vaig trobar molt màgica, i vaig recordar que quan em mori vull aquesta.

Breaking All Illusions <- sabia que s’estava acabant el concert i no la vaig disfrutar massa… el títol i la lletra d’aquest tema sempre m’han captivat… “Live in the moment,
breathe in a new beginning” i m’agrada pensar que ens enviaven cert missatge aquí… igual que amb el títol de l’últim disc…
—————
As I Am <- no em mola massa, però canyeta per acabar el directe (jo volia Pull me undeeeeeeeeeeeer!!!). Guay… però a mi el Train of Thought em va marxar un abans i un després que no m’agradava tant… va ser una mica un regust agredolç…

MOMENTS

1. Solo intro d’en Petrucci a The Spirit Carries on, bé tots els solos d’en Petrucci… Petrucci forever!!! sempre formarà part del meu top10!!! 

2. Amb The Spirit Carries on vaig decidir que aquest és el tema que vull que soni el dia del meu funeral, apunteu-la (VERSIÓ DE DISC SOBRETOT!!! no de directe ejem… bé el directe del Metropolis no està malament xD). Gràcies. Dream Theater – The Spirit Carries On [Scene Eight]

3. Quan en Labrie i en Rudess van aixecar la senyera :)

4. En John Myung em va sorprendre gratament, també per l’actitud! sempre se l’ha considerat semi-autista ja que mai parla ni destaca. Però va tenir gestos bonics que probablement a la gent li passen desapercebuts… com per exemple recolzar molt a en Mangini, o com saludava i aplaudia en acabar el concert… va somriure un cop! jejej ho vaig veure! :P Cal dir que crec que és el que es conserva millor!

5. Fer el comentari del concertàs de Porcupine Tree i que un noi que no coneixes de res (i que passava pel costat) tingui un orgasme en recordar-lo… vam fer un amic jajaja

6. Trobar-me els APEIRON… Marc, Ramon i Toni!!! els vaig reclamar el CD… encara noooooooooo???!?!?! són els DT catalans #markmywords :) DISC/CONCERTS JA va!!!

COSES DOLENTES

mmmm en Labrie en els “aguanta la nota”, potser l’edat… no sé… però… vibrava massa… tot i així… és la veu de Dream…

Gent mal educada que xerra sense tenir en compte els del costat/davant/darrere… ja sé que passa seeeeeempre… (no podeu esperar a que acabi el tema o el concert???)

Típic: Que el del davant sigui supermega alt… o que canti desafinant… n’hi havia un de taaan il·lusionat que pobret però estava tan motivat jejejej

Quan anavem mirant el setlist que tocava… i ja veiem a venir que no sonaria Pull me under aquella nit… :( abans cada concert era diferent diuen, que mai hi havia un setlist A o B… que en Portnoy sempre posava algun toc distintiu a cada concert… 

Trobar a faltar l’energia d’en Portnoy, l’actitud presentant, la seva gorra i els seus malabarismes…

I que a les 12 no estiguessin tocant jejeje m’hagués fet ilu, però només per 5-10 minuts… no vaig entrar al meu aniversari escoltant Dream Theater en directe!!! 

Un altre somni fet realitat, concert de somni… Dream Theater